Entre els dies 23 i 24 de desembre, pels carrers del casc antic de Palma, entre les converses habituals -on couran sa porcella, quans serem a ca nostra per festes…- es pot sentir bastant aquest tipus de diàleg: “I demà vespre? Anau a Matines?”. Anar a Matines és un acte social més dins el calendari de festivitats mallorquines. Allà passam llista de qui ha vingut i mos donam ses bones festes que estan a punt de començar aquella mateixa nit.

Però exactament, què és anar a Matines? Idò és anar a missa del gall, les Matines són els oficis de la Nit de Nadal en què commemoram el naixement de Crist i, sobretot, anam a escoltar el cant de la Sibil·la. Aquest cant d’origen pagà, característic del sud de l’Europa de l’Edat mitjana, va desaparèixer de pràcticament tot arreu a causa de les doctrines imposades pel Concili de Trento, que va prohibir pràctiques que no fossin exclusivament cristianes. Però a Mallorca no! Bé, va desaparèixer deu anys, però la pèrdua era tan dura i tan arrelada estava la tradició que Joan Vic, el bisbe de Mallorca, l’any 1592 va demanar al Vaticà que li deixessin continuar amb la Sibil·la dins l’illa. I fins avui! A partir de llavors el cant de la Sibil·la s’ha celebrat ininterrompudament -un dels avantatges de viure en una illa és que passen aquests fenòmens inexplicables- i la UNESCO l’ha declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la seva singularitat. A Catalunya aquests darrers anys també s’està recuperant. Una de les més conegudes i que ja és un clàssic de les nits de Nadal de molts barcelonins és la que canta na Maria del Mar Bonet a l’església de la Bonanova.

La Sibil·la, una sacerdotessa o endevinadora del món pagà, sol ser interpretada per un nin o una dona vestits amb una túnica vermella i una espasa a la mà. Des del púlpit de l’església anuncia l’apocalipsi amb el seu cant a capella d’estil gregorià, i profetitza la fi del món i la segona vinguda de Jesucrist per jutjar els fills de Déu. Durant la representació manté l’espasa davant la cara i en acabar dibuixa una creu a l’aire. Amb aquest moviment antigament tallava el fil que aguantava unes neules que penjaven davant d’ella -com les que solen decorar ses esglésies en aquestes dates-, i es nins les recollien, era un com un joc i una llepolia per a ells. 

I, per acabar la tradició, el dia 25 vénen les converses habituals: “i et va agradar? No ho ha fet gens bé aquest any? Idò jo trob que aquest any ha estat millor que aquell any que va sortir aquell que feia galls…”. El petit cicle es va repetint i ens omple alguns minuts del dinar de Nadal. Deu ser que, encara que ens costi admetre-ho, estem molt orgullosos d’haver mantingut una tradició tan antiga, una que ara torna a ser valorada però que quasi es va perdre pels camins de la Història.